Fluoropolímers
El fluor forma part de fluoropolímers amb gran resistència química, fricció baixa i estabilitat tèrmica.
El fluor és l’element 9 (F), situat al període 2, grup 17 i bloc p. A temperatura ambient, el seu estat de referència és gasós. La seva configuració electrònica és [He] 2s2 2p5.
Els halògens tenen set electrons de valència. Guanyar un electró completa la capa externa; per això els ions halur −1 són molt comuns.
La configuració [He] 2s2 2p5 també permet enllaços covalents i diversos estats d’oxidació, sobretot en els halògens més pesants. La reactivitat i l’estat físic canvien En baixar pel grup.
El fluor elemental és molt reactiu i els seus ions halur són formes químiques freqüents. També forma halurs d’hidrogen i de metalls, compostos interhalogenats i, segons l’element, compostos amb oxigen.
A temperatura ambient, l’estat de referència és gasós. La densitat indicada és 1.696 g/L. El punt de fusió és 53.54 K (-219.6 °C). El punt d’ebullició és 85.03 K (-188.1 °C). La pressió, la puresa i l’estructura cristal·lina poden modificar els valors mesurats.
A la pràctica, el fluor es troba, es produeix o s’utilitza en àmbits com fluoropolímers, fluorurs dentals i química de l’urani. La forma química o isotòpica concreta en determina la funció.
El fluor forma part de fluoropolímers amb gran resistència química, fricció baixa i estabilitat tèrmica.
Els fluorurs s’utilitzen en odontologia per a reduir la desmineralització de l’esmalt i afavorir la seva remineralització.
Els compostos de fluor són fonamentals en la conversió de l’urani i en processos relacionats amb l’enriquiment isotòpic.
El fluor és al període 2, grup 17 i bloc p. A l’entorn mostrat apareixen elements veïns reals com heli, oxigen, neó, sofre i clor. Comparar-los ajuda a observar tendències de mida atòmica, energia d’ionització, estats d’oxidació i tipus d’enllaç.
Els valors descriuen l’element o l’àtom neutre quan correspon. Les propietats físiques poden dependre de l’al·lòtrop, la pressió i les condicions de mesura.
André-Marie Ampère va defensar a començaments del segle XIX l’existència d’un element associat als fluorurs i va contribuir a la seva denominació. El fluor elemental va ser aïllat finalment per Henri Moissan en 1886 mitjançant electròlisi.
El pes atòmic estàndard és 18.998403162(5). Aquest valor representa la composició isotòpica del material terrestre natural i no la massa d’un únic àtom concret.
El fluor té almenys un isòtop estable. Els isòtops tenen el mateix nombre de protons i pertanyen al mateix element, però difereixen en el nombre de neutrons i en la massa atòmica.
El fluor elemental i alguns dels seus compostos reactius poden ser corrosius o tòxics. El risc depèn molt de la forma química i de la concentració.